ELS SÍRFIDS O L'ART DE LA DISFRESSA

Alguns aspectes interessants  de l'article d'en Ximo Mengual:

                       "Els sírfids (Diptera): eixes mosquetes de colorins..."

Els sírfids són una família de dípters amb més de 6.000 espècies repartides arreu del món, excepte en l’Antàrtida (Thompson & Rotheray, 1998), essent col·lectades unes360 espècies en la Península Ibèrica (Marcos-García et al., 2002). Analitzant amb detalll’anterior frase, ens podem preguntar dues coses: què és una família de dípters? I, el mésimportant, què és un dípter?

Una família dins del món animal té un significat semblant al que té quan s’aplica alshumans, és a dir, un grup d’espècies més o menys paregudes, amb característiquescomunes, que formen un grup clarament i naturalment diferenciat. Els entomòlegs,zoòlegs dedicats a l’estudi dels insectes, utilitzen el terme científic Syrphidae, en llatí,per a referir-se al grup dels sírfids. La família Syrphidae es divideix en 3 subfamílies ogrups principals: els que s’alimenten de matèria vegetal (fitòfags) o d’altres tipus,generalment en descomposició (Eristalinae) i dos grups de depredadors (Microdontinaei Syrphinae).

Però què és un dípter? Els dípters (Ordre Diptera) són el segon grup en importàncianumèrica dins dels insectes per darrere dels escarabats (Ordre Coleoptera), i són totsaquells que tenen un únic parell d’ales membranoses les quals els permeten volar ambmolta rapidesa. El nom prové del grec i està format per dues parts: dís-, que significados, i -pterón, que significa ala. Així doncs, mosquits, mosques, tavans i moscardes,entre altres, formen part d’aquest nombrós col·lectiu de dues ales mentre que la majorpart dels insectes tenen dos parells d’ales. Llavors, per què els dípters només tenen duesales? Curiosament els dípters han perdut el segon parell d’ales per a guanyar agilitat al’hora de volar. El misteriós segon parell d’ales s’ha convertit en dos òrgansestabilitzadors durant el vol anomenats balancins o halteris.

Els dípters són insectes, que formen part dels artròpodes. Els artròpodes són el grupanimal més nombrós en la Terra, i ja se n’han descrit més d’1,7 milions d’espècies.Constitueixen quasi el 75% de la diversitat biològica coneguda i si els comparem ambels mamífers, amb unes 4.000 espècies descrites, guanyen per majoria absoluta (Wilson,2001). De fet, imaginem-nos per un moment que som extraterrestres i venim al planetaTerra a veure el que hi ha; tardaríem ben poc en adonar-nos-en que la Terra està pobladaper milions i milions d’animals amb exosquelet, els artròpodes, que viuen en tots elsecosistemes del món i sota qualsevol condició mediambiental, és a dir, ens adonaríemque ells són els veritables “amos del món” i que els mamífers són un grup menut, pocdivers en quant a morfologia i diversitat tròfica, que està fent malbé el planeta oncohabita amb la resta d’espècies vives.

Dins dels artròpodes, als quals m’agrada definir com qualsevol animalet que quan elxafes fa “crack!”, trobem els insectes junt amb els quelicerats (aranyes, àcars i alacrans), els miriàpodes (centpeus i milpeus), els crustacis (gambes, cigales, crancs i deméscriatures que gastem per a fer el caldo de l’arròs a banda) i els picnogònids (unes diminutes formes aquàtiques semblants a aranyes). Tots els insectes tenen 6 potes en estat adult (per això també s’anomenen hexàpodes) i podem trobar-hi escarabats,mosques, abelles, “rapaculs”, libèl·lules, papallones, panderoles, llagostins, i molts més. Fixeu-vos que tots ells fan un soroll tipus “crack!” quan els xafes perquè trenquem el seu exosquelet, una espècie d’armadura externa la qual li dona la forma i pot mantenir elseu aspecte durant molts anys després d’haver mort l’insecte. 

Una altra característicadels insectes és que passen per un estat larvari després de nàixer i abans de ser adults.Moltes vegades la larva té un aspecte totalment diferent al de l’adult, i per a passar d’un estat a l’altre ha de sofrir una metamorfosi, la qual pot ser simple o complexa. Si ens fixem en la metamorfosi complexa, insectes anomenats holometàbols, tenim que d’un ou surt una larva normalment en forma de cuc, la qual té una biologia i uns hàbits totalment diferents als adults (fixeu-vos sinó en l’alimentació dels sírfids adults i la de les seues larves). Aquestes larves tenen diverses transformacions i finalment formaran un capoll o pupa, on l’animal sofrirà la metamorfosi definitiva a adult, el qual eixirà del capoll. Com es pot observar, aquest cicle de vida el presenten molts insectes com ara elcuc de seda, el minador, els escarabats o les moscardes.

Doncs bé, els sírfids són un grup de mosques ben definit, amb colors i patrons decoloració vius i vistosos que fan que a primer cop de vista els confonguem amb himenòpters com vespes i abelles, o amb altres grups de dípters. Aquesta semblanças’anomena mimetisme batesià (Maier, 1977), i consisteix en copiar l’aparença d’un altre animal que posseeix defenses contra enemics comuns per a evitar els atacs dels depredadors. Però no tingueu por, els adults de la família Syrphidae s’alimenten de pol·len i nèctar de les flors i, encara que de pareguts colors, no piquen perquè no tenen agulló (Gilbert, 1993). L’altra característica fonamental per a la seua identificació en el camp és el seu vol, tremendament ràpid i viu, i   amb la peculiaritat de mantenir-se sospesos en l’aire en un punt fixe sense desplaçar-se, com si d’un helicòpter es tractés.

Apareixen en una gran diversitat d’ecosistemes i agrosistemes, des de jardins i parcsdins de les ciutats fins a boscos de muntanya i selves tropicals; i, en qualsevol racó, la seua importància com a pol·linitzadors és molt elevada ja que ajuden a que es produïscal’intercanvi de pol·len entre diferents flors gràcies al règim alimentari que presenten els adults (Speight i Lucas, 1992). Envers la uniformitat del tipus d’alimentació que presenten els adults, les larves dels sírfids tenen una gran diversitat tròfica, ja que podem trobar larves que s’alimenten de teixits vegetals (fitòfagues), de matèria orgànicaen descomposició (sapròfagues o copròfagues), de fongs (micòfagues) o larves que són depredadores d’altres artròpodes (zoòfagues) (Rojo et al., 2003). Les larves dels sírfidssón cegues, sense potes i vermiformes, és a dir, tenen forma de cuc; a més, no tenen una regió cefàlica diferenciada, en altres paraules, no se’ls veu clarament el cap. A  continuació es comentaran els grups de sírfids en base a l’alimentació larvària que apareixen més comunament en el terme de Pego i, en general, en la província d’Alacant. (.../...)

Curiositats

Bé, ja hem vist i us he presentat les mosquetes amb les quals treballem des de fa temps, però m’agradaria comentar-vos algunes coses més sobre aquestos meravellosos insectes. Com ja s’ha dit, les relacions entre els sírfids i les plantes són nombroses i de molts tipus. Un bon exemple és el cicle biològic de Pipiza festiva, relacionat amb una planta present a Pego però molt escassa anomenada Pistacia terebinthus, coneguda com Cornicabra, Noguereta o Noguerola, una cosina germana del llentiscle (Pistacia lentiscus). Fins fa relativament poc de temps, el mode de vida d’aquest sírfid, menut i de color negre, era una autèntica incògnita a causa, com ara es veurà, de la seua peculiar forma de buscar aliment. Diverses espècies de pugons ataquen a P. terebinthus, injectant substàncies amb la seua saliva que produeixen deformacions de diverses formes de tipus tumoral en la planta, anomenades gales o agalles, dins les quals es desenvolupa una colònia de pugons, en teoria, estalvis dels seus depredadors. Vés tu per on, les femelles de Pipiza festiva localitzen aquestes agalles i posen els ous en els badalls de la seua superfície. Acabada de nàixer, la larva penetra en l’interior de l’agalla i s’alimenta dels pugons que viuen dins.

Quan l’agalla madura i es trenca, els pugons que han sobreviscut ixen a l’exterior per a colonitzar noves plantes i les larves de Pipiza ja crescudes, fan el capoll per a donar lloc a l’adult en la pròxima primavera (Rojo i Marcos-García, 1997).

A més d’enganyar a les aus imitant el patró de coloració dels himenòpters, hi ha sírfids que produeixen miasi, malaltia deguda a la presència de larves de dípters tant en l’ésser humà com en animals. Aquest és el cas de Eristalis tenax, un sírfid miàsic facultatiu que pot viure en ferides de la pell i fins i tot acabar el seu cicle vital en els intestins dels animals parcialment paralitzats i indefensos, o en els intestins de persones que viuen en condicions insalubres. Tanmateix, aquesta espècie s’ha utilitzat fa poc en Entomologia forense (Archer, 2005) al més pur estil de la famosa sèrie C.S.I.

Però els danys són mínims si els comparem amb els beneficis que aquestes mosques en poden aportar. A més de ser uns grans pol·linitzadors, fins i tot arriben a ser més importants que les abelles en alguns ecosistemes (Pérez-Bañón et al., 2003), tasca duta a terme pels adults, les larves són importants en el control biològic de plagues com els àfids i altres homòpters de cos tou, com ara la mosca blanca dels tarongers i el cotonet, així com també d’algunes “males herbes”, en aquest cas gràcies a espècie fitòfagues. En el poble de Pego s’han fet soltes de sírfids depredadors, i cal recordar que el control biològic no elimina la plaga però disminueix en gran mesura les poblacions de la espècie plaga, disminuint també els danys a les plantes hostes.

Algunes larves sapròfagues han sigut utilitzades per a accelerar la descomposició de matèria orgànica, com és el cas de Ornidia obesa la qual actua en el reciclatge de la polpa del cafè en Amèrica central (Lardé, 1989); o el possible ús de Syritta pipiens i Eristalis tenax per a disminuir la nocivitat del fem produït per les granges de porcs i el seu ús com a compost per a l’agricultura.

 (Article íntegre d'en Ximo Mengual "Els sírfids (Diptera): eixes mosquetes de colorins...")

Los sírfidos , maestros del disfraz

Article original

Continuando con nuestra serie sobre la fauna y flora del Parque Lineal del Manzanares, hoy traemos a sus pantallas a unas criaturas verdaderamente geniales. Especialistas en disfraces de aspecto peligroso, los sírfidos harían palidecer de envidia al mismísimo Mortadelo.


Los sírfidos (Syrphidae), son una familia de insectos dípteros (como las moscas y mosquitos), cuya mayor habilidad consiste en tener un aspecto terrible, siendo realmente inofensivos y hasta diríamos que bondadosos.

A primera vista parecen abejas o avispas, ya que, al igual que ellas, suelen tener el abdomen rallado con bandas negras y amarillas. Además, suelen libar también el néctar de las flores. Todo esto produce confusión en sus posibles depredadores, los cuales, en cuanto los ven, optan por evitar meterse en problemas.

No obstante, si nos fijamos un poco más detenidamente, vemos que hay ciertas características que los distinguen de abejas y avispas.
Lo más llamativo son sus enormes ojos, más en consonancia con sus primas, las moscas, que con las peligrosas avispas.

Otro rasgo importante es el número de alas. Los sírfidos sólo tienen un par de alas (de ahí el nombre de dípteros), ya que el otro par se ha transformado en dos pequeñas estructuras redondas llamadas balancines. Las abejas y avispas, que son himenópteros, tienen cuatro, que es lo habitual en los insectos alados.

Si nos fijamos aún más, veremos que los sírfidos tienen unas antenas muy pequeñas, casi imperceptibles, al contrario que abejas y avispas. Su boca chupadora también es muy distinta a la de abejas y avispas, que es masticadora o lamedora.

Hay un rasgo más que es característico de esta familia y que no aparece en otros dípteros. Se trata de la llamada vena espuria, que sólo aparece en las alas de estas criaturas, aunque esta característica la pueden distinguir más fácilmente los entomólogos.



Detalle de la vena espuria en el ala de un sírfido (Fuente: Manual de Entomología Autor: Maxwell Lefroy)

Los sírfidos son auténticos ases del vuelo. Demuestran un control impresionante, siendo capaces de quedarse suspendidos en el aire, como los helicópteros. Pero ahí no queda la cosa. Pueden volar en cualquier dirección sin cambiar el cuerpo de posición.

Pero vayamos a lo más importante y que daba título al artículo. Esa habilidad que poseen de asemejarse a otros seres más peligrosos es lo que se llama mimetismo batesiano (en honor al naturalista inglés Henry Walter Bates, que lo descubrió en ciertas mariposas del Amazonas en el siglo XIX). Yo mismo, muchas veces, me he asustado cuando me he encontrado un sírfido cerca de mí, aunque luego al verle esos enormes ojos inocentes, he reconocido enseguida de lo que se trataba.



Se conocen alrededor de 5400 especies de sírfidos en el mundo (ahí es nada), de las que unas cuantas habitan en el Parque Lineal del Manzanares. Ni que decir tiene que son importantes agentes de polinización zoófila, por lo que se consideran especies muy provechosas. Pero no acaba ahí su provecho. Algunas especies han sido utilizadas para el control de plagas.

Así que ya sabéis. Si encontráis algún sírfido en el Parque Lineal, lo mejor es sacarle una foto y dejar que siga libando de flor en flor.

 

Hermoso sírfido (Eristalis tenax) libando felizmente sobre unas bellas flores del Parque Lineal del Manzanares (tramo II).