PER QUÈ L'ADOB QUÍMIC EMPOBREIX LA TERRA


L'Adobat


 La importància dins el context de la permacultura i l’agricultura ecològica de no posar productes químics per adobar la terra, a part dels evidents avantatges sobre la salut humana, té una explicació molt raonable i és que les sals dels adobs químics són molt solubles i les arrels les absorbeixen molt ràpid i sense cap esforç. Les plantes no tenen pràcticament cap elecció, prenen ràpidament allò que els hi és subministrat i és fàcil que aparegui un excés. A les fulles s’acumulen sals de nitrogen sobrant, varia la pressió osmòtica per acció de les sals, la qual cosa provoca acumulació de massa aigua a l’interior de les plantes, inundació de teixits i disminució de la resistència a diferents malalties. Els sistemes radiculars de les plantes que viuen en aquest “paradís” són incitades a l’atrofia; buscar aliment, en aquestes condicions ja no té sentit. Les bactèries dels nòduls que produeixen nitrogen, tan beneficioses, desapareixen així com també els cucs (“llauradors de la terra”), que es retiren quan la terra és sistemàticament adobada amb sals solubles. En aquest context, actualment considerat productiu, la vida al sòl ja no és afavorida i s’empobreix. L’efecte estimulador de la concentració de sals sobre el creixement provoca, també, un gran consum d’humus, veient­se així modificada l’estructura de sòl. Es pot dir que la utilització de productes químics, per desconeixença, provoca una cadena d’empobriment del sòl i augment de les necessitats d’adob i baixada de la quantitat dels productes amb la conseqüent necessitat d’utilitzar més productes fitosanitaris de conservació,... tot això és molt rentable per algunes indústries però gens favorables per la conservació de l’estat natural del sòl i la seva implicació directa amb la salut humana. (M.L. Kreuter, 1194). De tal manera que per fertilitzar els sòls utilitzarem només adobs orgànics i adobs verds.
  Regina Aguilar Gomis ESAB de la UPC de Barcelona.





  Els nutrients en el compost


 La funció bàsica d’un adob és fertilitzar la terra sobre la qual s’aplica. Per tant, ha de contenir els nutrients que les plantes necessiten per al seu creixement i també per produir les parts vegetals que justifiquen el seu conreu: flors, fruits, fulles, etc. Tothom sap que la finalitat del compost no és altra que fertilitzar el sòl dels jardins o horts en els quals s’aplica. Però, és el compost un adob de composició similar a un fertilitzant químic o de síntesi? La resposta és que el compost és molt més que un simple concentrat artificial de substàncies químiques de les que s’alimenten les plantes. Els adobs químics consisteixen en agregats granulars o líquids de substàncies químiques formats pels elements en els quals es basa la nutrició dels vegetals. En canvi, el compost té una estructura molt més complexa, on els nutrients formen part d’un entramat en el qual estan units a d’altres molècules, bàsicament orgàniques, que modulen i faciliten l’alliberament i posterior absorció dels nutrients per part de les plantes. Els elements químics que serveixen d’aliment als vegetals es classifiquen en dos grups: macronutrients i micronutrients. Els macronutrients són els que les plantes necessiten en major proporció, ja que constitueixen els elements químics més abundants de la seva composició orgànica. Els micronutrients o oligoelements, en canvi, són necessaris en molt petites quantitats i, per això, la seva presència a les plantes és més reduïda que en el cas dels macronutrients. Cal dir, però, que tant uns com els altres són essencials per al bon desenvolupament dels vegetals.




 Al sòl han d’abundar els macronutrients perquè les plantes els necessiten en major proporció. En canvi, els micronutrients poden ser més escassos, però també han de ser-hi presents. Quan un sòl està desequilibrat en nutrients, els vegetals que hi creixen ho acusen manifestant uns símptomes que alerten de la manca d’elements químics a les plantes i, per tant, també al sòl. En aquests casos, per corregir el desequilibri cal afegir els nutrients deficitaris. Un compost ben madur, que ha sofert un procés de formació correcte i s’ha obtingut a partir de restes variades, té l’avantatge que incorpora tots els elements essencials per a les plantes i aporta riquesa i equilibri de nutrients al sòl on s’aplica. Els vegetals nodrits amb aquest compost gaudiran d’una salut que no li poden garantir els fertilitzants de síntesi. Tot seguit comentarem les funcions de cada nutrient a la planta i la seva proporció en el compost: - Nitrogen (N): fomenta el creixement de la part aèria dels vegetals (fulles, tiges). És, en part, responsable del color verd de les plantes i confereix resistència a les plagues. La seva proporció al compost varia en funció del grau de maduresa, de manera que el compost fresc és pobre en nitrogen, mentre que la concentració creix a mesura que el compost madura. De mitjana, la proporció oscil·la entre l´1 i el 2 % en el compost de 5 o 6 mesos de maduració. La forma química majoritària d’absorció de nitrogen per part de les plantes són els nitrats, que abunden al compost madur. En el fresc, el nitrogen predominant és en forma d’amoni (NH4+), menys tolerable o absorbible per la majoria de vegetals. En el cas de les lleguminoses, silvestres o de conreu, s’ha de considerar que poden assimilar el nitrogen molecular (N2), ja que són capaces de captar-lo directament de l’atmosfera. Òbviament, la majoria de fertilitzants de síntesi contenen altes proporcions de nitrogen en forma de nitrats. - Fòsfor (P): és molt important en la maduració de flors, llavors i fruits. Intervé en la formació i desenvolupament de les arrels i té un paper important en la resistència a la sequera. La seva proporció en el compost és d’entre el 0,8 i el 2,5 %, majoritàriament en forma d’òxid de fòsfor (P2O5), i varia en funció del tipus de restes de les quals prové el compost. 

Les plantes l’absorbeixen en forma de fosfats. Es pot enriquir el sòl o el compost amb fòsfor si s’afegeix gallinassa, cendres, ossos mòlts o roca fosfatada. Cal dir, però, que el vermicompost, sense necessitat d’enriquir-lo amb fòsfor, aporta les quantitats suficients d’aquest element per equilibrar els sòls que en són deficitaris. Els adobs sintètics també aporten fòsfor al terreny en forma de fosfats. - Potassi (K): és decisiu en el desenvolupament de tota la planta, possibilita que les arrels i les tiges siguin fortes i les llavors, els fruits i les fulles, grosses. Dóna resistència a les plagues i malalties, col·labora en la circulació dels altres nutrients al voltant de la planta i regula les funcions vegetals. En el compost es troba en una proporció entre l’1 i l’1,5 %, en forma majoritària d’òxid de potassi (K2O). S’absorbeix en forma elemental o combinada (clorur, fosfat, nitrat, etc.). El compost es pot enriquir en potassi amb cendres, fems o fulles de banana. Com en el cas del fòsfor, el vermicompost fet amb restes de cuina aporta el potassi suficient per corregir els sòls deficitaris en aquest nutrient. Els fertilitzants químics solen contenir potassi en forma de sals (nitrats, clorurs, fosfats, etc.). - Calci (Ca): és important en la formació de les parets cel·lulars de les plantes. La proporció en el compost oscil·la entre el 2 i el 8 %, en funció dels materials utilitzats per elaborar-lo. Es troba al compost i al sòl en forma de sals (nitrats, fosfats, carbonats, etc.). També és absorbit en aquestes combinacions. - Magnesi (Mg): forma part de la clorofil·la (molècula vegetal que confereix el color verd a les plantes) i actua en el metabolisme del fòsfor. En el compost es troba en proporcions inferiors a l’1%, en forma combinada incorporat a substàncies inorgàniques, com el sulfat de magnesi. - Sofre (S): té funció estructural i funcional, ja que forma part dels aminoàcids, constituents bàsics de les proteïnes, i dels enzims, els quals possibiliten les reaccions químiques vegetals. Intervé en l’assimilació del CO2 per part de les plantes i en la captura de l’energia lluminosa necessària per realitzar la fotosíntesi. En el compost, el sofre està en proporcions inferiors a l’1 %. El trobem en forma de sulfats, tal com també s’absorbeix. En estat elemental té propietats antiparasitàries. - Ferro (Fe): participa en la formació de la clorofil·la, en la fixació del nitrogen i en el procés respiratori dels vegetals. Per tant, té importància en l’aspecte, color i vigor de les plantes. 


Com la resta de micronutrients, també el ferro es troba en un percentatge inferior a l’1 % en el compost. Tal com passa amb d’altres elements químics, el pH del sòl pot causar el bloqueig de l’absorció del ferro per part de les plantes, ja que pot impedir la seva solubilització en l’aigua de rec. - Zinc (Zn): té importància en la formació i maduració de les llavors; participa en la síntesi de clorofil·la, la fotosíntesi i l’assimilació del nitrogen; promou les auxines (fitohormones), responsables del creixement vegetal. Sol trobar-se en forma de sals, com el sulfat de zinc. - Coure (Cu): és important per les seves funcions enzimàtiques i intervé en la producció d’aminoàcids i en la formació de la clorofil·la. La planta absorbeix les seves sals, com el sulfat de coure o el clorur de coure. - Manganès (Mn): afavoreix la síntesi de clorofil·la, la fotosíntesi i l’assimilació de nitrats; activa diversos enzims vegetals i intervé en la captació de CO2, en el metabolisme del ferro i en el d’altres molècules orgàniques. S’absorbeix en forma de sulfat de manganès. - Molibdè (Mo): és imprescindible per fixar el nitrogen i utilitzar-lo en els processos fisiològics de les plantes; forma part d’alguns enzims vegetals que intervenen en processos metabòlics, com la transferència d’electrons. Pot trobar-se bloquejat per causa d’un pH inadequat del sòl. Aquest problema es pot solucionar si es corregeix el pH. - Bor (B): participa en els processos de creixement dels teixits vegetals i, per tant, influeix en la mida de les fulles i els fruits; té un paper fonamental en el manteniment de l’estructura de la paret cel·lular i de les membranes. El pH elevat bloqueja la seva assimilació per part de les plantes. - Clor (Cl): és vital en els processos bioquímics de la fotosíntesis i en l’activació de diversos enzims vegetals que fan possible el creixement de la planta i la seva resistència a la sequera i a les malalties. Intervé en els processos osmòtics cel·lulars i en el desenvolupament foliar fomentant la multiplicació cel·lular. La proporció de clor en el compost és també inferior a l’1%, ja que es tracta d’un micronutrient, però s’ha demostrat que la presència d’aquest element al sòl estimula el creixement d’alguns microorganismes antagònics de certs patògens de les plantes. Sol trobar-se al sòl o al compost en forma de clorurs.

 Salvador Cid Biòleg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada