divendres, 6 de desembre del 2013

Preparant l'Hivern

Amb l'arribada de desembre es ralentitza la feina a l'hort , nosaltres hem volgut deixar ja plantats part dels pèsols de 3 varietats diferents i així recuperar-nos del fustre de la primavera passada en que van nèixer pocs tot i replantar. Ja els deixat ben acompanyats del reixat de canyes de diferent mida segons la varietat.







 Aquesta temporada hem convidat a dos tipus de cols portugueses: la penca i la couve galega. Les vam plantar a principis de l'estiu i han aguantat l'estiu com unes valentes. Han agradat molt entre la fauna invertebrada cardedeuenca que les han foradat a conciència però malgrat tot són unes  Brassicaceae  molt resistents als elements!












Aquest nadal tenim assegurat el Caldo Verde
...I també els grelos que estan de prova a l'hort . Els deixarem "grelar" per fer unes quantes receptes aptes per quasi tots el públics amants de la verdura, es clar. Aquest són de la varietat de Santiago i van perfectes per fer un bon esparregado



...i pel gener ja es van fent el calçots que vam plantar entre palla a finals d'agost. És com una petita selva de tan juntets que els vam posar, potser ens vam excedir? Ho veurem d'aquí a poques setmanes...




I no podem oblidar als nostres hostes que han de passar els freds de l'hivern en les millors condicions possibles. Cal tornar a refer el nostre hotel d'insectes amb palla nova i aprofitar els forats de les totxanes per encabir variats diametres de canyes per abelles i similars petits  individus voladors. Per la seva banda algunes marietes ha han ocupat la caseta que els vam posar arran de les faveres.





i les fulles que sobren cap a les gallines que es posen boges cada vegada que els hi donem una mica de verd!!





diumenge, 20 d’octubre del 2013

Tasques de Tardor

El final de l'estiu ens regala amb multitud de tonalitats, aquí teniu com de bonics  han crescut els girasols vermells que ens van regalar els nostres amics valencians de criamariquitas.com :

 



No ens guanyarem gaire la vida cultivant melons i síndries però igualment ens va fer molta ilusió collir aquesta síndria  tamany "bonsai"...


Èxit absolut amb les diferents varietats de mongeta verda, per menjar tendre i unes poques per provar com es feien les de guardar, de la varietat Ganxet.




I posats a provar al julio havíem plantat el safrà varietat del Jiloca. A final d'octubre ja podíem fer la nostra mini collita de marronosos pistils...




La Tardor arriba de manera inapel·lable i toca preparar el tros perquè  no pari mai la roda dels cultius. Després de treure les tomaqueres decidim deixar el primer bancal amb abono verd fins que arribi la primavera: Triem , de més a prop a més lluny, pèsols, moreus, mostassa blanca i naps. Volem que les seves arrels vagin oxigenant i estovant la terra donat que aquest va ser el primer tros que vam plantar quan vam ocupar aquest hort i les presses no ens van deixar preparar-lo prou bé. 



Pero insisteixo que qui s'ho passa millor és la nostra Tigris , gateta que va nèixer a l'hort i que vam recollir a les poques hores , quan la seva mare l'havía perdut. La seva adaptació a la família humana ha estat magnífica i ja amb 6 mesos es deixa fer massatges relaxadors !!

dilluns, 26 d’agost del 2013

Històries no russes, de la Consolda Russa


   
  El recent arribat plançonet de Consolda Russa a la seva nova ubicació


La consolda  russa és una herba perenne de la família borragináceas, coneguda des de fa molt com a planta medicinal. També serveix com a farratge, però sobretot s'usa com a abonament i com a  font de potassi en agricultura tradicional. És una planta herbàcia perenne amb arrel semblant al nap amb àmplies fulles cabelludes i flors blanques o rosades acampanades.


En  agricultura s'utilitza per dues de les seves propietats: per la riquesa de la seva composició i perquè provoca una ràpida divisió celular. Això últim es revela molt útil en el cas de ferides ja que permet a la planta cicatritzar amb gran celeritat, i en la generació del fruit, ja que aquest és un procés en què la mutiplicació cel·lular efectiva és transcendent.La planta pot arribar a més d'1 metre d'altura en flor, però rarament la hi deixa aconseguir aquesta altura, perquè se sega amb regularitat (fins a 5 o 6 vegades a l'any, donant fins a 2,5 quilos de fullatge cada vegada), per a farratge o per augmentar la fertilitat de la terra. Entra en latència durant l'hivern en zones fredes, però torna a créixer amb vigor en la primavera. La Consolda és baixa en fibra, i deixa poc humus en el sòl i pot ser usada com a fem vegetal, activador de compost, mulching o per fer un extracte concentrat o purí, més que com un ingredient del compost.



 I ara anem per la història no russa sinò més aviat molt "British" d'aquesta Consolda...

Podríem dir que molt té a veure en tot plegat en Henry Doubleday de Coggeshall, (1810-1902, Essex),  fill del comerciant William Doubleday i la seva dona Hannah (Corder). Ell era un contemporani del seu cosí i homònim Henry Doubleday de Epping (1808-1875), l'entomòleg, amb el qual no s'ha de confondre.


 Henry Doubleday
El Henry que ens interesa en aquesta història, era un jardiner entusiasta i experimental, així com un home de negocis astut. Tenia un contracte estatal per al subministrament de la goma àrab per a segells. La  Goma àrab es feia a partir d'extractes importats de l'acàcia. En els seus esforços per trobar un substitut que poguès ser conreat a Anglaterra va experimentar amb varietats  diverses de consolda. Tot i que la goma produïda resultant va ser inadequada per al propòsit buscat,  la consolda russa híbrida que va desenvolupar en aquella època encara ara continua sent molt popular entre els jardiners i els herbolaris, especialment britànics i centre-europeus.

El valor del seu extens treball en l'horticultura va ser reconegut pels seus contemporanis i va ser escollit membre de la Royal Horticultural Society, societat a la que mai va poder arribar a integrar-se efectivament per mancar-li recursos econòmics per fer front a la qüota anual d'aquesta prestigiosa societat. Lamentablement, la majoria de les seves notes sobre el seu jardí no s'han conservat, però la seva reputació va durar el temps suficient per ser homenatjat pel influent  horticultor modern Lawrence Hills qui l 'any 1954 va fundar l'Associació d'Investigació Henry Doubleday, HRDA, ara més coneguda com Garden Organic que s'ha convertit en l'organització més gran d'Europa dedicada a la jardineria orgànica, 


Lawrence Hills

Per la seva banda l'interès de Lawrence Hills per la Consolda va ser inicialment com un cultiu de farratge per ajudar a alimentar a un món famolenc. Les seves investigacions el van portar a Henry Doubleday el naturalista Quaker del que parlàvem al principi, el Doubleday que tan intrigat per les possibilitats de la Consolda com a cultiu útil que va dedicar la resta de la seva vida a popularitzar el seu ús. I així és com mig segle més tard, Lawrence Hills reprèn  la croada consoldiana . 






En Hills al 1954 va ser capaç de recaptar  300 lliures per llogar una hectàrea de terra en Bocking, prop de Braintree, Essex a Anglaterra i va començar a experimentar amb la consolda. El 1958 l'empresa havia arribat a un punt en què havia de consolidar-se i va decidir crear una associació d'investigació per estudiar els usos de consolda i - els més important - per millorar la forma orgànica de fer créixer les plantes, i la va anomenar Henry Doubleday en honor del seu mentor, pioner, victorià. 
Des de 1986 la Garden Organic, necessitada d'instalacions més amplies, ocupa un nou espai de 8 hectàrees prop de Coventry.







divendres, 16 d’agost del 2013

Esperar, collir i regar...

,Amb les calors estiuenques cal no baixar la guàrdia amb els nivells d'humitat del sòl. Especialment a la zona on hem fet l'associació de cultius blat de moro-mongetes-carbasseres...









Es nota però, en general, cert desconcert entre les espècies que hi han plantades, potser fins i tot una mica de stress verdulaire després d'una primavera marcada per una climatologia capriciosa.



Quan vas a collir et trobes amb uns resultats ben desiguals i amb uns ritmes de creixement desorientadors, com si la natura anés reajustant sobre la marxa els tempus que s'havíen alterat.
 Bé de fet no passa res, menjarem algunes hortalisses una mica més tard , d'altres en farem un tastet simbòlic i d'algunes ho deixarem còrrer fins la pròxima temporada.



En tot cas el que si podem comprovar és la no existència hores d'ara de cap plaga i una activa presència d'alguns tipus de marietes molt centrades ara en les floridures dels carbassons.



dimarts, 9 de juliol del 2013

Amics subterranis: els cucs vermells

                                         



Només els veiem d'uves a peres. Sovint treuen el cap després de les pluges o trenquem els seus recorreguts íntims per sota terra a cop de magalla. Mai deixa de sorprendre lo bé que la natura els ha dissenyat, amb el seu cos llarg, prim i ben musculat.


El seu treball en principi  humil, pren importància quan el multipliquem per milions i milions d'individus que ens regalan contínuament el fet de tenir un sol cada vegada més permeable i airejat.





Es tracta d’una espècie de cuc molt i molt especial.
Viu uns 15 anys. Mesura entre 5 i 9 cm de llarg i entre 3 i 5 mm. de diàmetre i pesa 1 gram. Aquest cuc s’alimenta amb entre mig gram i 1 gram diari. ës una espècie hermafrodita i dobla la població cada 3 o 4 mesos. No transmet cap malaltia. També se’l coneix amb el nom de  cuc de Califòrnia. En els seu medi conviu amb fongs i bacteris i els afecten molt les temperatures extremes i una fermentació descontrolada.
 Les aplicacions de l’humus de cuc vermell són reparadores de terres castigades. Als terrenys compactes els dóna esponjositat i als arenosos consistència i evita l’erosió, ja que ajuda a retenir la humitat. 


Anatomia i fisiologia del cuc vermell

                                       ( Extret de compostadores.com)

GENERALITATS  
El cuc està classificat en el regne animal com Anèl·lid terrestre de la Classe Oligoquets. Viu en ambients humits, defuig la llum i es nodreix de restes orgàniques vegetals i animals en descomposició, sent un excel·lent recuperador.

Avui es coneixen aproximadament 8.000 espècies de cucs, però només 3.500 han estat estudiades i classificades.

Encara que en principi pot utilitzar-se qualsevol cuc terrestre, l'animal recomanat en el Vermicompostatge, és la llombriu vermella californiana o Eisenia foetida. Les raons en que es basa l’elecció concreta d'aquesta espècie són:

• La seva llarga vida, viu aproximadament 16 anys.
• Encara que és hermafrodita i no pot autofecundar-se, és molt prolífica
• És molt voraç, cada individu ingereix diàriament una quantitat dematèria orgànica equivalent al seu propi pes (al voltant de 1 gram en individus adults)
• Les seves femtes, el vermicompost, constitueixen el 60% de la seva ingesta diària i un producte d'elevada 
qualitat


DESCRIPCIÓ I MITJÀ DE VIDA

El cuc vermell viu normalment en climes temperats. La seva temperatura corporal oscil·la entre els 19-20ºC.
 És de color vermell fosc, i el seu cos està “metameritzat”, és a dir, dividit en anells o metàmers, que són apreciables
 a primera vista. La seva mida és d’entre 8-10 cm de longitud, i uns 3-5 mm de diàmetre.

En el cuc de terra, l'aparell respiratori és molt primitiu, i l'intercanvi d'oxigen es realitza a través de la paret del cos.

El sistema circulatori, nerviós i excretor està també metameritzat, és a dir, repartit en els distints anells. Així, en cada
 anell es troben 5 parells de cors i un parell de ronyons.

Per a menjar, el cuc xucla el menjar a través de la seva boca, denominada probòscide. Quan arriba a l'estómac, unes 
glàndules especials s'encarreguen de segregar carbonat càlcic, que neutralitza els àcids presents en el menjar ingerit.

El sistema muscular està molt desenvolupat, tant en sentit longitudinal com en sentit circular, el que permet a l'animal efectuar qualsevol tipus de moviment.

El cuc avança arrossegant-se sobre el terreny, utilitzant uns anells especials, que són capaços de “clavar-se” en el terreny. 
Per a avançar, el cuc fixa els anells anteriors en el terreny, encongeix la resta del cos cap a la part anterior (cap a la boca), fixa llavors els anells posteriors, allibera els anells anteriors i, empenyent amb la part posterior del cos la part anterior, inicia el moviment d'avanç. En aquesta fase és quan obre la boca i xucla el menjar, el qual, després de travessar tot l'aparell digestiu, és expulsat per l'anus, que es troba en la part terminal del cuc.

Els raig O.V. maten els cucs en pocs minuts, per aquesta raó, els cucs de terra són fotòfobs. Posseeixen unes cèl·lules especials col·locades al llarg del seu cos, que els avisen de la presència de llum i els permeten fugir en direcció contrària.

Cada llombriu està dotada d'un aparell genital masculí i d'un aparell genital femení. El primer està a la part anterior, molt a prop de la boca, i el femení, en posició un poc més posterior.

La còpula s'efectua cada 7-10 dies. En fase d'acoblament, dos cucs giren en sentit oposat l'un de l'altre, de manera que poden contactar l'aparell genital masculí d'un amb el femení de l'altre. D'aquesta manera reben l'esperma i el retenen fins a la fecundació.

La fecundació s'efectua a través del clitel, un anell més ample i de color blanc situat a la part anterior del cuc, present en totes les llombrius adultes. Les glàndules del clitel produeixen una càpsula, anomenada espermatòfor, de color groc verdós i uns 3-4 mm de grandària, en forma de pera.

Després de 14-21 dies d'incubació, segons les condicions ambientals, emergeixen de la càpsula, que ha adquirit ja un color més fosc, entre 2 i 21 cucs de color blanc i aproximadament 1 mm de longitud.

Des del mateix moment del seu naixement, les llombrius són autosuficients: mengen soles i només necessiten que el substrat sigui prou humit i tendre per a la seva petita boca.

Als 15 dies, els cucs amiden ja entre 12-15 mm i presenten un color rosa pàl·lid. Als 90 dies el cuc és ja de color vermell fosc, i presenta clitel, el que indica que és sexualment madura; la seva longitud és d'uns 3 cm. Als 7 mesos, té ja la seva grandària definitiva, uns 8-10 cm, i un pes de 1 gram. Continuarà així fins la seva mort, aproximadament als 16 anys d'edat.

Depenent de les condicions ambientals i l'alimentació, una parella de cucs pot arribar a produir fins a 3000 individus anualment, és a dir, duplicaran la seva població cada 3-4 mesos.


FISIOLOGIA

Fisiològicament, el desenvolupament dels cucs està condicionat per diversos factors físics que són, fonamentalment, humitat, llum, acidesa del mitjà o pH, temperatura i ventilació.


HUMITAT I VENTILACIÓ

La humitat i la ventilació del substrat estan molt relacionades. En un terreny mullat, les gotes d'aigua desplacen les bombolles d'aire, i es produeix falta d'oxigen i ventilació. Ambdós factors influeixen tant en la ingesta d'aliment com en la respiració i la reproducció.

Per a la supervivència dels cucs, la humitat ha d’estar entre el 70 i 80%.

Si el substrat està molt mullat, amb una humitat superior al 85 %, la oxigenació és insuficient. La falta de ventilació fa que el consum d'aliment es redueixi, i que els cucs entrin en un període de latència, en el qual per descomptat no es produeix vermicompost, es detenen els aparellaments i augmenta el temps de maduració de les càpsules.

Una humitat per sota de 70% constitueix una condició desfavorable. Al estar el substrat sec, es dificulta el lliscament de l'animal a través del mitjà, així com la ingestió de l'aliment.

Nivells d'humitat inferiors al 55% o superiors al 95%, resulten mortals per als cucs.


TEMPERATURA

La temperatura considerada òptima per al desenvolupament dels cucs, oscil·la entre 18º i 25ºC (la seva temperatura corporal és de 19-20ºC). Quan la temperatura descendeix per sota de 15ºC, els cucs entren en un període de latència, disminuint la seva activitat. Van deixant de reproduir-se i créixer, i els espermatòfors no eclosionen fins que es presenten condicions favorables.

Temperatures per sobre dels 35º-40ºC o per sota dels 4ºC resulten mortals per a l'animal.


LLUM

A la natura, les llombrius es desplacen per les prades a través dels túnels que excaven, buscant les zones humides. Per això, en períodes de pluja intensa, és freqüent trobar-les sota pedres, etc....

El cuc de terra és fotofòbic (fuig de la llum del sol), ja que els raigs ultraviolats el maten en pocs segons. Posseeix uns sensors en l’epidermis, que l’ajuden a detectar la procedència de la llum i fugir d'ella.

D'altra banda, la llum directa del sol augmenta la temperatura del sòl, arribant a assolir temperatures mortals per al cuc si no té possibilitat de fugir.


pH 

El cuc viu en substrats amb pH de 5 a 8,4. Fora d'aquesta escala, el cuc entra en una etapa de latència. Amb pH àcid en el substrat (<7) pot desenvolupar-se una plaga coneguda en el món de la llombricultura com planària.


Autor: Concha Ortigosa Rivas
Titulació: Biòloga

Font original: http://www.compostadores.com/h/biodiversitat/anatomia-i-fisiologia-del-cuc-vermell

dimecres, 15 de maig del 2013

L'hora de combatre les plagues!!



                                        Ous de marieta de 7 punts (Coccinella septempunctata) en procés de maduració 
                                       de les larves abans d'eclosionar, 4 dies després de la posta.



En agricultura ecològica , i molt especialment des del punt de vista de la Permacultura, el maneig de les situacions crítiques quan al tractament de plagues és radicalment diferent del de l'agricultura ordinària.  Es posa així  en valor el paper de la natura com a auto-reguladora de tots els processos que es donen en el seu sí.

Això que semblaria tan evident i "natural", després de milions d'anys d'evolució amb els corresponents alts i baixos, ha estat oblidat i posat en qüestió durant els últims 50 anys per part dels sistemes i tecnologies "moderns": D'una banda la preponderància del monocultiu i d'altra, com derivada seva, l'enorme desenvolupament d'incomptables productes químics ens estan portant a un atzucat ecològic.



Quan arriba la primavera a l'hort sorgeixen les primeres plagues a càrrec del pugons. Ataquen massivament multitud dels nostres cultius d'horta i infesten els fruiters sovint amb resultats funestos: malmeten la collita de la pròpia temporada però també posen en risc  el creixement vegetatiu futur de l'arbre.




En agricultura ordinária, o "química", es dona la paradoxa que quan més productes i insecticides químics s'aboquen als camps més plagues es generen en temporades posteriors. Cada vegada és més evident doncs la inutilitat i lo contraproduent d'aquesta manera de fer. Davant la ineficiència de l'agricultura "química" la Permacultura ens fa girar la vista, altre cop, cap als patrons mil.lenaris de la pròpia Natura: als boscos no hi ha plagues, tots els elements presents s'autoregulen i només un desequil.libri, provocat externa i artificialment,  trenca "l'estatus quo" de les relacions entre flora i fauna.




Els potents insecticides poden matar un alt percentatge, potser un 80%, dels pulgons una temporada però també hauran acabat amb el 100% de la fauna que els hauria combatut i que normalment està present en una quantitat molt menor que la plaga a combatre, el resultat es fa evident la temporada següent: el 20% dels pulgons supervivents creixeran exponencialment sense l'aturador d'uns enemics naturals que en condicions espontanies, els haguessin posat fre.

Aquesta realitat es veu agreujada per la costum de fer grans extensions d'un mateix cultiu, el monocultiu, segregant espècies unes de les altres i impedint així les relacions de protecció mútua que s'estableixen a la natura on la barreja, el policultiu, és absolutament predominant.




L'ús dels depredadors naturals és una manera de controlar les plagues cada cop més utilitzat. És un esquema ben simple: s'eviten els insecticides que maten de manera indeterminada, s'afavoreix l'establiment del depredador discriminant-lo positivament quan a les seves condicions de vida, un cau per establir-se o alimentació complementària, i així s'afavoreix la presència de la quantitat necessària d'exemplars que puguin donar la batalla biològica contra la plaga. Fins i tot, si cal, s'introdueixen més quantitats d'exemplars per equil.librar les forces en combat...









Les marietes pertanyen a aquest grup de depredadors de plagues que ens beneficien als humans. Amb una voracitat desmesurada durant la seva etapa larvària, aconsegueix desenvolupar del tot el seu cicle només a base de depredar centenars i centenars d'àfids. Tasca que encara continuarà en la seva etapa adulta , encara que amb voracitat més continguda



  Larva de marieta


         Posta recent de marieta de 7 punts